Inflació de premis

Inflació de premis

Mai com ara s’havien donat tants de premis, tantes distincions i mai com ara els que els promouen són institucions públiques.

Hi ha reconeixements imprescindibles. El que el Col·legi de Metges va oferir ahir a Elena Maseras a l’Ajuntament de Maó és un d’ells. Recuperar la figura de la primera llicenciada en Medicina que no va poder exercir per ser dona i que va deixar la seva petjada a Menorca era necessari.

Però hi ha altres premis que per la manca de justificació concreta perden valor. És com si la societat necessités permanentment reconèixer i ser reconeguda per coses tan normals i lògiques com fer la feina ben feta.

La inflació de premis és tan elevada que es perd la utilitat dels guardons. Haurien de servir per impulsar un projecte, per promocionar algun aspecte important, però massa vegades es queden en la foto i poca cosa més.

Hi ha projectes interessants, ben plantejats per organitzacions o empreses, que les administracions compren pel seu interès públic. I s’hi posen doblers. Tanmateix aquesta inversió ha de servir per a uns objectius que no es poden centrar en l’autoreconeixement, la festa social, i les trobades sectorials, de cercles determinats. S’hauria de ser una mica més ambiciós en els propòsits, prescindir de part de l’espectacle i anar més per feina.

És el que podríem anomenar la teoria del caragolí. Ja saben el que diu la cançó, que «l’amor és a Menorca com un caragolí». Aquesta teoria es basa en el fet que un projecte públic, massa vegades, en lloc de sortir del centre del caragolí cap a l’exterior, en un procés d’expansió, el que passa és que arriba de l’exterior i es va enrevoltant fins al centre, amb uns resultats pobres. És com arribar al llombrígol propi i presumir de tan bons com som. I obtenir un diploma que ho certifiqui.

Crec que valdria la pena una mica d’austeritat en els premis i reconeixements. Menys actes per la foto i més objectius ambiciosos pels projectes interessants.

You may also like...

Adblock
detector